La qualitat de l’educació: preocupació i retòrica. Martí Teixidó i Planas. T9

Notes i comentari del text:

La qualitat de l’educació: preocupació i retòrica.

Martí Teixidó i Planas

Després d’haver llegit el text del professor i pedagog Martí Teixidó i fent aportacions dels meus propis coneixements i de les observacions que he pogut fer sobre la realitat que ens envolta, crec que és important començar definint el concepte de qualitat.

El primer problema amb què ens trobem és que els principals agents educatius no es posen d’acord amb aquesta definició, i conseqüentment, tampoc s’hi posen amb els objectius que volen assolir. Pels docents, una educació de qualitat és poder disposar de recursos materials i humans per poder oferir una docència més completa i una més bona organització del centre. Pels pares i mares, la qualitat de l’educació es mesura segons les aspiracions de futur i de desenvolupament que esperen del seu fill a través dels seus resultats i rendiment. Finalment, per les administracions públiques, una educació de qualitat és aquella que pot acollir a tothom i pot proclamar la igualtat d’oportunitat dels ciutadans a l’accés a l’educació.

Actualment, els pares i mares es queixen pel baix nivell educatiu de les escoles i això n’atribueixen la responsabilitat als professionals de l’educació, ja que consideren que poden arribar a considerar que aquests són els responsables directes i exclusius de l’educació dels seus fills. Sembla que les famílies hagin perdut el poder i la il·lusió per educar els seus propis fills i en deleguin la culpa als centres escolars. Per altra banda, dóna la sensació que els mestres sigui un col·lectiu cansat de tenir el pes total de l’educació dels infants i acomodat que únicament es queixa de l’administració i del sistema. Sembla que es preocupin més per aconseguir recursos que d’innovar, crear i pensar com poder educar als infants amb la màxima qualitat i usant els recursos existents. Per altra banda, l’administració fa lleis i decrets constantment sense deixar que aquestes puguin donar els seus fruits, a més a més, sovint no valora les necessitats reals de l’escola i de la societat per a redactar-les.

Estem davant d’un greu problema que pot determinar el futur del nostre país, ja que depenent de l’educació que rebin els infants avui en dia, tindrem una societat futura millor o pitjor. És molt important que els tres principals agents educatius es posin d’acord i tinguin una línia de treball comuna.

Resum dels paradigmes científics. T8

à Paradigme racional-positivista

• Relacionat amb el moviment positivista del segles XIX

• Qualsevol llei o teoria ha de ser universal i aplicable a qualsevol infant.
• La societat i el funcionament del món és un sistema variable format per diferents elements analíticament separables
• Les lleis científiques són independents dels objectius i valors de la societat i dels humans, ja que la ciència s’ha de limitar a descobrir únicament les relacions entre els fets naturals.

à Paradigma interpretatiu

• Les interpretacions subjectives dels humans són la base constituent de la ciència
• Té la seva base metodològica en l’hermenèutica
• Es qüestiona que el comportament de l’infant estigui governat per unes lleis generals i s’investiga a través de la descripció i la comprensió de les accions de l’infant. L’educació es dóna en situacions complexes que no permeten la sistematització

à Paradigma sociocrític

• Es fonamenta en la crítica social com a acció autorreflexiva que considera que el coneixement es construeix a través de l’interès, el qual parteix de les necessitats dels éssers humans i dels grups.
• La investigació, en educació, depèn de la implicació d’aquests agents.

à Paradigma emergent

• Aquest paradigma no estableix un coneixement concret, de forma que cada sistema o teoria pot ser validada per la seva pròpia coherència interna.
• L’anàlisi dels comportaments de l’ésser humà té un enfocament completament interdisciplinar.

T9 - Educació i escola

Què és l’escola?

L’escola pot ser, segons el que s’analitzi:

-          un edifici

-          una institució

És indiferent la perspectiva amb què s’intenti definir un centre escolar, el més important són les persones que hi formen part: professors, alumnes, pares, administratius, tècnics, etc. Aquestes són les persones que verdaderament defineixen, dia a dia, la paraula escola.

No és positiu pel centre escolar, i per tant tampoc per l’aprenentatge dels alumnes, que els pares es desvinculin del procés educatiu realitzat en el context escolar, ja que aquest està integrat en l’educació dels infants, i per tant ha d’estar amb consonància. És a dir, la línia educativa de l’escola ha de ser compartida amb la dels pares per a una bona i lògica educació dels seus fills.

Les lleis educatives

à Llei d’Educació de Catalunya (LEC) de 2009

Aquesta llei va sorgir del Pacte Nacional d’Educació, acord signat per la majoria de forces polítiques sobre aspectes educatius (no escolars). Aquesta llei estableix les bases del sistema educatiu, és a dir el sistema escolar i altres aspectes externs a aquesta institució com les famílies i el lliure.

·         Article 20, Carta de compromís educatiu

Per mitjà de la carta de compromís educatiu s'ha de potenciar la participació de les famílies en l'educació dels fills. Les famílies s'han d'avenir a compartir els principis que inspiren la carta. El Departament ha d'impulsar les orientacions que determinin els continguts per a l'elaboració de la carta, que han de respectar els drets i les llibertats de les famílies recollits a les lleis.

·         Article 39, Educació en el lleure.

El sistema educatiu reconeix i incorpora el caràcter educatiu de les activitats de lleure, especialment el compromís i la transmissió de valors. Aquestes activitats es poden articular entre els centres educatius i els ens locals, les famílies i les associacions en què s'agrupen i les entitats, associacions i empreses d'educació en el lleure, en els diferents territoris.

·         Article 25, Les famílies

Les mares, els pares o els tutors tenen el deure de respectar el projecte educatiu i el caràcter propi del centre, el dret i el deure de participar activament en l'educació de llurs fills, el deure de contribuir a la convivència entre tots els membres de la comunitat escolar i el dret de participar en la vida del centre per mitjà del consell escolar i dels altres instruments de què es dotin els centres en exercici de llur autonomia.

·         Títol VII De l'autonomia dels centres educatius, article 90.

Els centres educatius disposen d'autonomia en els àmbits pedagògic, organitzatiu i de gestió de recursos humans i materials. L'autonomia dels centres s'orienta a assegurar l'equitat i l'excel·lència de l'activitat educativa.

Declaració dels Drets dels Infants

El 20 de novembre de 1989 es va fer una Convenció per redactar els Drets dels Infants a les Nacions Unides. Els principals punts d’aquest document són:

1. Dret a la igualtat, sense distinció de raça, religió o nacionalitat. 
2. Dret a una protecció especial que asseguri un creixement mental i social sa i lliure. 
3. Dret a un nom i a una nacionalitat. 
4. Dret a una alimentació, habitatge i atenció mèdica adequats. 
5. Dret a una educació i atenció especials per als infants físicament o mentalment disminuïts. 
6. Dret a comprensió i afecte per part de les famílies i de la societat. 
7. Dret a l'educació gratuïta. Dret a divertir-se i a jugar. 
8. Dret a atenció i ajuda preferents en cas de perill. 
9. Dret a protecció contra l'abandonament i l'explotació en el treball. 
10. Dret a rebre una educació que fomenti la solidaritat, l'amistat i la justícia entre tothom.

Escola Catalana

Escola Catalana és una revista editada per Òmnium Cultural que tracta sobre els temes educatius, socials i culturals més rellevants de l’actualitat buscant crear debat i reflexions. Té el propòsit de contribuir a formar opinió entre el professorat i actualitzar-ne la visió des de noves perspectives epistemològiques. Es publica cada dos mesos i arriba a les escoles de primària i secundària, tan públiques com privades, i també a nombrosos subscriptors de tot el territori lingüístic català.

T10 - Centres educatius:direcció, avaluació i supervisió

Nou marc legislatiu

El sistema escolar català està subordinat a dues importants lleis:

-          LEC (Llei d’Educació de Catalunya) de l’any 2009

-          LOE (Ley Organica de Educación) de l’any 2006

Això vol dir que està subordinada a dos governs: el català i l’espanyol i també als partits polítics que governin en cada moment en cadascuna de les dues Administracions.

Actualment, estem en el procés d’aplicació d’aquestes dues noves lleis educatives on el principal canvi realitzat és l’augment de l’autonomia dels centres, amb els seus avantatges i inconvenients. Per un cantó, s’introdueixen dinàmiques més pròpies dels àmbits empresarials on la direcció té més poder de decisió, però per altra banda, també hi ha més possibilitats d’innovació i de canvi.

Amb aquest nou marc legislatiu, la burocràcia i la paperassa s’han de reduir molt per flexibilitzar les decisions i augmentar la possibilitat de presa de decisions dels centres.

La clau per un bon èxit és una combinació de direcció professional amb un lideratge pedagògic.

És important comentar que la nova llei catalana tracta, per primera vegada, dos aspectes que no estan relacionats amb el sistema escolar, entenent aquest com les coses que involucren les escoles:

-          la carta de compromís educatiu

-          l’educació en el lleure

Catalunya – Espanya

La mala relació entre els governs de Catalunya i Espanya i el conflicte nacionalista empitjoren l’estat de salut de l’educació ja que no existeix un bon diàleg entre aquestes dues Administracions.

El sistema escolar ha de donar l’oportunitat a les famílies de parla castellana a aprendre el català i a l’inrevés per fer de Catalunya un país completament bilingüe. Aquesta realitat és molt complexa i difícil i és sempre un punt de debat dels polítics.

Autonomia de centres i rendiment de comptes

Els centres educatius catalans disposen d’autonomia, és a dir, poden decidir aspectes que l’incumbeixen, però al final hauran de rendir comptes amb la Generalitat i el Govern espanyol. Els centres tenen autonomia en els següents àmbits:

-          pedagògic – A partir del marc curricular establert, poden concretar objectius, el desenvolupament de les competències bàsiques, els continguts, els mètodes pedagògics i els criteris d’avaluació. Això queda determinat en el PEC de cada centre.

-          organitzatiu – El consell escolar té la potestat d’aprovar les normes d’organització i funcionament

-          de gestió de recursos humans – La direcció pot distribuir els professionals del centre seguint els seus propis criteris.

-          de gestió de materials – La direcció té la responsabilitat de distribuir els recursos econòmics, el manteniment de les instal·lacions, l’obtenció de recursos econòmics addicionals, etc.

Avaluació educativa : sistema de valoracions

Per fer una bona avaluació de l’educació actual s’ha de fer en diferents graus de l’escala educativa:

1.      Alumnat – Observar el seu interès. Fer un anàlisi del seu rendiment acadèmic i personal. Valorar en quin nivell es troba. Observar la seva creativitat

2.      Grup-classe – Aconseguir despertar l’interès del grup per sobre d’unes altes qualificacions

3.      Ensenyament-aprenentatge – Veure si existeix relació entre allò que el professorat ensenya i el que els alumnes aprenen.

4.      Organització del centre – Observar els horaris, els desdoblaments de classes, etc

5.      Equip professional – Analitzar l’activitat que els docents realitzen, tan dins com fora de l’aula

6.      Centre educatiu – Basant-se en els punts anteriors, s’ha de fer una avaluació general del centre.

Avaluació del centre

L’avaluació és una bona eina de reflexió per al coneixement i la millora constant del servei educatiu que ofereix el centre. El conjunt d’avaluacions ha de proporcionar la suficient informació de la realitat educativa per a que pugui servir per a millorar la gestió del centre i del currículum per assolir l’objectiu final de millorar els resultats d’aprenentatge de l’alumnat. Per altra banda, l’avaluació ha d’identificar les bones pràctiques del centre per a potenciar-les i/o mantenir-les.

Cal plantejar una avaluació interna, una altra d’externa i finalment una de social:

-          interna – feta pel propi centre

-          externa – avaluació feta per personal de fora del centre (auditors, inspectors, etc)

-          social – el professorat ha d’escoltar l’opinió dels pares i la dels altres agents educatius com voluntaris, etc.

Avaluació del sistema

Actualment, hi ha moltes formes d’avaluació del sistema educatiu en general per a millorar les polítiques educatives i per fer comparacions amb “l’estat de salut” de l’educació catalana amb la situació d’altres països europeus. La forma d’avaluar el sistema educatiu poden ser:

-          mostres estadístiques

-          indicadors

-          proves estandaritzades – PISA

-          qüestionaris

A continuació, podem observar un quadre que sintetitza la relació entre els diferents que intervenen en la qualitat del sistema educatiu. En aquest, els inputs són els alumnes i l’output són els resultats. Es fa un anàlisi des de 4 punts de vista diferents:

- legal

- organitzacional – com s’organitzen els centres

- pedagògic – quins sistemes pedagògics s’empren

- econòmic – com es distribueixen els diners entre les diferents necessitats.

Model EFQM

L’EFQM és la Fundació Europea per a la Gestió de Qualitat formada per més de 800 membres de diferents empreses. Aquesta entitat é l’objectiu d’estimular i ajudar a les organitzacions europees a participar en activitats per obtenir unes millores en l’activitat empresarial (resultats, clients, treballadors, etc.).

Els centres educatius també poden ser analitzats i rebre el suport d’aquesta organització per millorar el seu rendiment i gestió; al cap i a la fi,  la gestió d’un centre escolar i d’una empresa no divergeixen massa.

Prova d’avaluació d’aprenentatges de 6è

Aquesta és una altra forma d’avaluació del sistema educatiu, concretament fent una prova als alumnes de sisè per comprovar els seus coneixements en les matèries troncals (llengües i matemàtiques). Aquesta prova és curricular, a diferència de les proves PISA que són molt més competencial.

à Els objectius de la prova són:

-          Comprovar el nivell d’assoliment de les competències bàsiques en acabar l’educació primària.

-          Enfortir l’autonomia de centre proporcionant a cada un els elements per determinar els seus punts forts i els seus punts febles.

-          Donar eines d’ajust i millora útils al llarg de l’etapa de primària.

-          Afavorir el trànsit individualitzat a l’educació secundària.

Aquest mètode d’avaluació consisteix en una prova universal per a tot l’alumnat de sisè de primària de caràcter extern i que no és vinculant amb el pas a l’etapa secundària.

T14 - Escola i societat digital

Projecte 1x1

Aquest projecte permet als alumnes i al professor estar constantment oberts al món amb accés a tota la informació. Per altra banda, és una bona forma per fugir del model de classes magistrals per part del docent, ja que aquest fa d’acompanyant en el procés d’aprenentatge. És molt important que els professors facin una formació especialitzada que els permeti obtenir els recursos necessaris per poder treballar amb aquestes noves eines digitals.

Dades del projecte – Aquest curs, 616 centres, 98.000 alumnes i uns 14.000 professors ja treballen amb una pissarra digital i un ordinador per cada alumne.

Idees i pensaments sobre la digitalització de les aules:

-          Ha de ser una eina complementària, però no pas substitutiva dels recursos emprats fins ara

-          Els alumnes han de continuar treballant habilitats manuals i mecàniques, és a dir, han de saber fer servir un compàs o fer divisions de forma manual, no només amb la calculadora

-          El professor perd una part del control de què fa l’infant amb l’ordinador, per tant, els docents tenen el nou repte de saber captar l’atenció de l’alumnat

-          Es crea una dependència a l’ordinador. Han d’existir unes quotes d’ús de l’ordinador per fer una bona combinació de treball amb la pissarra, amb la llibreta i amb l’ordinador.

La digitalització de les aules dóna resposta a molt principis d’aprenentatge i d’ensenyament de la història de la pedagogia:

à La cooperació dels infants entre si té tanta importància com l’acció dels adults (Jean Piaget)

à El que hem d’aprendre ho aprenem fent (Aristòtil)

à L’aprenentatge es dóna quan els alumnes, perseguint els seus propis interessos han de fer front a problemes reals (John Dewey)

Motius per usar les TIC a l’educació

La societat exigeix competències digitals a l’alumnat i fer un ús intel·ligent i amb criteri de la informació que ens ofereix la xarxa. Les TIC estan presents a tota la societat actual, per tant, també hi han de ser en els centres escolars.

Les TIC aporten valor afegit a l’educació ja que permeten:

-          augmentar la productivitat (personal i grupal) – els alumnes poden buscar informació, comunicar-se, fer treballs i exercicis en línia.

-          un elevat grau d’autonomia de l’alumne

-          facilitar el procés d’integració de l’alumnat amb necessitats educatives especials ja que facilita la comunicació i enriqueix l’aprenentatge.

-          augmentar la motivació de l’alumnat perquè es pot mostrar el material en diferents formats (vídeos, presentacions, imatges, textos, etc.)

-          facilita l’ensenyament i l’aprenentatge a través de l’innovació metodològica, això pot ser una molt bona eina contra el fracàs escolar.

És inacceptable tenir un fracàs escolar del 30% de forma crònica i les TIC poden facilitar la reducció d’aquest percentatge.

Claus de l’èxit per integrar les TIC

-          Actitud del professorat predisposada al canvi

-          Compromís de la direcció i de la comunitat educativa

-          Bones infraestructures – ordinadors, bona connexió, etc.

-          Disposar de materials didàctics

-          Formació tècnica i didàctica del professorat per saber fer un bon ús d’aquests nous recursos

-          Bona coordinació i bon manteniment del material

Sovint, l’èxit de les TIC es veu fracassat per falta de predisposició del professorat a adaptar-se a les noves tecnologies, i precisament aquest és un aspecte imprescindible per un bon desenvolupament d’aquesta innovació educativa. És per això que el professorat ha de veure que:

-          l’ús de les TIC és senzill, i si es desconeix el funcionament, es pot fer una formació on en poc temps es pot aprendre molt.

-          les TIC és un sistema còmode i flexible.

-          les TIC aporten un valor afegit a les activitats ja que aquestes tenen un major potencial didàctic i fan augmentar la motivació i la participació de l’alumnat

Les TIC: memoritzar o pensar?

El treball amb les TIC desenvolupa moltes competències, però no treballa massa la memòria, per tant, si canviem la metodologia de treball, també hem de varia la forma d’avaluació. Si no fem un treball concret de desenvolupament de la memòria no podem fer proves d’avaluació on la memòria sigui molt necessària. És per això, que podem aprofitar el canvi de metodologia per fer un replantejament del currículum i de les formes d’avaluació on no sigui tan important la memorització i si que ho sigui pensar i relacionar conceptes. Pensar suposa mobilitzar coneixements, habilitats i actituds en el marc de la personalitat pròpia de cada alumne. D’aquesta forma, s’adquireixen coneixements progressivament amb experiències d’aprenentatge sobre problemes reals i propers.

D’aquesta forma es fa una bona aplicació de les competències bàsiques:

-          Comunicació lingüística

-          Tractament de la informació i del món digital

-          Aprendre a aprendre

-          Autonomia i iniciativa personal

-          Cultural i artística

-          Social i ciutadana

-          Coneixement i interacció amb el món físic

-          Matemàtica

Les TIC canvien el model escolar?

NO!!!! Les tecnologies de la informació i els mitjans de comunicació no canvien el model escolar, sinó que és un tipus d’innovació educativa que pot facilitar el treball dels docents.

Els models escolars es canvien a través de les pedagogies i tenint en compte:

-          el coneixement de l ‘infant i del jove

-          els recursos, tècniques i procediments de la nostra societat

-          que articuli totes les variables en un sistema coherent internament, consistent científicament, eficaç en objectius educatius i evident en el comportament cultural fora de l’escola

-          l’estimulació del gust pel coneixement

 Célestin Freinet

Freinet és considerat un dels millors pedagogs del segle XX. Va introduir tècniques i propostes pedagògiques que es basaven en l’observació dels mitjans i els usos culturals. A continuació, adjunto una llista de diferents mitjans culturals que es poden usar a l’aula per fer un treball interdisciplinari i en diferents edats:

-          Redacció i lectura de text lliure

-          Disposar d’un imprempta escolar per ús dels alumnes

-          Treballar la fotografia i el cinema

-          Projectes d’emissió i edició de programes de ràdio

-          Usar màquines d’instrucció

-          Realitzar plans de treball setmanal

-          Tenir correspondència amb altres infants de la mateixa edat d’altres centres o fins i tot, d’altres països

-          Fer de la biblioteca un lloc de treball i no només de consulta de material

-          Tenir fitxers de treball individual de cada alumne per veure la seva evolució

Per altra banda, Freinet va anticipar-se a la realitat actual (o almenys cap a on volem anar) proposant noves formes de treball a l’aula per poder atendre la diversitat. Aquestes van trencar amb els esquemes organitzatius de l’escolàstica i la uniformitat industrial.

Aquest pedagog incorpora noves tècniques i aparells moderns per a realitzar una pedagogia pràctica. Durant tota la seva vida ha viscut envoltat de natura i lluny de la ciutat i d’aquesta manera ha descobert la importància de l’observació de la naturalesa, combinat amb un estudi teòric. Célestin és un home amb compromís polític per la causa del poble, sobretot durant les dues guerres mundials.

Escoles que es van anticipar al canvi de model

à École populaire de Vence (Celéstin et Élise Freinet, 1932- 1966)

És l’escola de les tècniques modernes: diversificació a l’aula, impremta i text lliure, mètodes naturals, pla de treball individual, assemblea de classe....

à Escola l’Horitzó (Josep Oliveres i Montserrat Ballús, 1972....)

Escola basada en organització i tècniques de Freinet que incopora ordinadors i Logo, robòtica Lego, invents CIRIT, tesines de batxillerat, etc. com a forma de treball ordinària amb els alumnes. L’ensenyament d’aquesta escola sempre ha anat molt lligat amb la vida de la societat, la del nen i la projecció social que es preveu. És a dir, un món ric, il·lusionant i complex en el qual cal tenir en compte una retroalimentació continuada del nen, del seu entorn i una societat que ja és global. Treballar en aquests paràmetres exigeix un màxim de respecte al nen i un treball continuat i aprofundit, organitzat, no obstant, en la incertesa científica.

à Escola Súnion (Josep Costa- Pau i Magada Planella, 1974....)

Escola que té una pedagogia organitzativa basada en el grup natural d’amics, horaris i agrupacions segons activitat, audiovisuals, vídeo, ordinador, participació en tècniques i serveis. El sistema pedagògic de Súnion es basa en quatre elements, fortament interrelacionats: el grup natural, l’horari canviant, el projecte didàctic i, finalment, el paper dels professors. A Súnion, les activitats escolars no es repeteixen de la mateixa manera cada setmana. Pot canviar la seva durada, el nombre de grups naturals que la fan, i l’espai on tenen lloc. Tot això en funció d’allò que cal aprendre i de com és més eficaç que ho facin els nois i noies. L’ objectiu és assolir uns bons aprenentatges i, per damunt de tot, que els alumnes aprenguin a aprendre. El professor a Súnion és, fonamentalment, l’animador del procés d’aprenentatge dels alumnes i la seva principal funció és crear les condicions òptimes en què s’ha de desenvolupar aquest procés.